Una cançoneta...

"Dis-me que hi ha un lloc on la primavera sona. Dis-me que hi ha alguna ploma amb què dibuixar el teu vol. Dis-me que potser algun dia farem junts el camí incert de pedres soltes. Dis-me que a voltes has pensat que potser estaria bé que t'estimara. Dis-me que el café és l'excusa per tenir-me a prop teu. Dis-me que el demà és el full en blanc en què vols escriure amb la meua mà damunt del vidre. Dis-me que la nit ha esclatat en mil estels damunt del llit mentre somniaves amb un princep blau, flac i desgarvat, que et besava com mani ningú no t'havia besat. Dis-me que el teu cos és la mar de la tendresa i vols que hi vaja de pressa amb desig. Dis-me que la lluna ha baixat i ara està a prop del teu melic, li diuen Venus. Dis-me que m'enfonse i que busque allí els misteris del destí. Dis-me que la son es busca sempre amb la mirada. Dis-me que l'aigua passada és igual. Dis-me que la història està escrita per canviar-la a cada pas que ens interessa. Dis-me que la nostra estaria bé encetar-la amb aquest ball... Balles?" (...de Xavi Moreno, de Benifairó de la VALLDIGNA!) Hi ha cançons que et remouen. Per a mi, aquesta n'és una. Hi ha cançons que tenen nom...