Agafe "la clau que obri tots els panys" i tanque el d'aquesta porta. Sempre he vindicat la importància de caminar. És el moment de fer de la paraula acció. M'ature enmig del camí i mire cap a enrere. Hi veig les meues petjades. Torne a girar la mirada, tot reseguint el camí que em queda per recórrer, un camí que mai no ompliré d'empremtes. He decidit canviar de rumb, prendre'n un altre. Amb la motxilla a l'esquena i el somriure als ulls. Una motxilla on no hi caben els records del viscut, on hi he ficat un paper en blanc en què començar a escriure. Uns ulls que miren (i la miren) vers l'infinit sempre, uns ulls que cerquen bellesa. Amb la certesa que ha arribat l'hora de trobar una nova drecera. Un pas. Dos passos. Tres passos. Sense retorn. Com a companya (amant, amiga...) qui m'ha descobert la desmesura. De fons, escoltem la veu de l'Ovidi: "Au, adéu! Comence el meu comiat/a tot el temps passat/bon vent i barca nova!"